La vellesa és el període de la vida arbitràriament improductiu, que les nostres societats mantenen en una certa categoria de tabú per la seva relació amb el deteriorament biològic i la mort, aspectes que es volen maquillar i disfressar per mitjans tecnològics.

La gent gran actualment ha assumit, fins a cert punt, el model que la societat ofereix d'ella, sense plantejar-se en profunditat si omple o no les seves expectatives més íntimes. No obstant això, el col.lectiu s'orienta lentament cap a la recerca de respostes a les qüestions plantejades per ells mateixos. Aquesta via, que hauria de portar el col.lectiu de gent gran cap a la creació de la seva pròpia cultura, ofereix en l'actualitat notables dificultats, ja que els poderosos mitjans de comunicació i publicitat lluiten per imposar les pautes de consum beneficioses pels grups productors que constitueixen l'eix de la nostra societat, siguin o no adequades per al col.lectiu de la gent gran.

Els ancians no assumeixen en profunditat les propostes i valors que la societat ha elaborat per a ells, encara que a falta d'altres referents, s'accepten. D'altra banda, la pròpia naturalesa del col.lectiu (història generacional, manca d'energia física, de recursos econòmics,...) comporta la dificultat d'elaborar per ells mateixos un model cultural propi i d'imposar-lo als responsables dels mitjans de comunicació de masses.

Per resumir la doble negació de la cultura de l'ancianitat, podríem afirmar que no accepten plenament el que reben i, a la vegada, no actuen per aconseguir organitzar el món, el seu món, segons les seves expectatives.

Els jubilats constitueixen els components de segment vell de la població que es manté en plenes facultats físiques, però que estan apartats, desvinculats del món de l'activitat productiva i de tot allò que d'ella es deriva.

El fet de pertànyer al col.lectiu de jubilats no implica un assentament real en el lloc social determinat per una sèrie de deures i obligacions, i unes estratègies defensives o ofensives en el cas de no ser respectats. Comporta un estat limítrofe sense retorn, en el qual la vida perd les seves finalitats anteriors. Els individus actius es veuen sotmesos a una disgregació social importantíssima i els codis diversos que ordenaven el devenir vital perden sentit , tot i que segueixen essent utilitzats pels subjectes. Les úniques activitats que guanyen pel que fa al seu significat són aquelles impulsades pel propi individu per al plaer personal.

Els jubilats tenen ingressos mensuals inferiors al salari mínim interprofessional. El 16,9% cobren entre 45.000 i 60.000 pessetes mensuals. El 75,9% dels ancians tenen una economia de pura subsistència que els permet viure independents amb un control rigorós de despeses, incloses les bàsiques. Els qui compten amb uns ingressos entre 45.000 i 60.000 pessetes no porten necessàriament una vida miserable, però llur capacitat adquisitiva està molt per sota de la mesura observable a la societat de consum.

A més dels ancians jubilats existeix, també, una segona tipologia de vells als quals anomenem senils. Es tracta d'aquells subjectes que pateixen un nivell de deteriorament físic i/o mental que els impedeix de desenvolupar amb normalitat la seva vida íntima.

Els jubilats viuen subjectivament la cultura de l'ancianitat com un estat de desarrelament social, en tant que els senils el viuen com un marc sòcio-cultural que els permet exigir determinades ajudes: poden realitzar denúncies si consideren que no estan ben trac- tats, exigir més atencions dels familiars, ... L'administració pública parla constantment de les seves dramàtiques necessitats, a pesar que habitualment es tracta de falsos pudors ètics amb els quals la resta de la societat apaga el problema de la marginació senil.

La consideració que reben els territoris dedicats a residència és totalment negativa des de l'escala de valors dels jubilats, però necessària. Pràcticament cap ancià desitjaria acabar els seus dies en una residència, però tots pensen que el fet que existeixin és positiu, per si de cas.

Les residències són els territoris que simbolitzen la forma externa de desarrelament familiar dels vells i l'abandonament que pateixen. Quan no poden portar una vida independent i no són admesos en els domicilis dels seus descendents, no queda altra alternativa que ingressar en una residència, institució que en tindrà cura, els alimentarà i medicarà, quan calgui. Allà esperen la mort.

Un elevat percentatge de vells moren abans del segon any d'estança, a pesar de no presentar cap malaltia greu en el moment de l'ingrés.

En les societats modernes industrialitzades, ser vell és sinònim d'estigmatització, de proximitat a la mort, de misèria material, i de malalties igualment poc atractives. En conseqüència, pràcticament ningú no vol acceptar la vellesa en la seva profunditat vital i la forma de defugir-la és dissimulant les evidències externes i no assumir cap tipus de simbologia pròpia de l'edat.