Encara que els europeus vulguin amagar-ho, el feixisme forma part de la nostra cultura, i roman latent, per no dir viu. Des de la Primera Guerra Mundial, Europa ha anat de crisis en crisis buscant sortides totalitàries als seus greus problemes. Ara, que somnia amb una unitat política que no ha assolit, es troba amenaçada per la fallida dels països de l'Est i la desarticulació de l'antiga Unió Soviètica, amel qüestionament corresponent del model d'estat i els esclats que produeix una transició inèdita del socialisme real al capitalisme. La conseqüència és que Europa s'ha convertit en territori receptor de immigracions massives de l'Est vers l'Oest i del Sud vers el Nord, cadascuna d'elles amb les seves característiques més diverses. Una de les cares més detestables de la immigració: el racisme i la xenofòbia; sembla que opti per l'ús de la força contra el dèbil com a mètode per a solucionar les dificultats que crea una recessió econòmica profunda i perllongada. Es cert que les agressions més ferotges, la militància més fanàtica correspon a pocs, joves, en majoria. Però també ho és que la violència sol ser l'última de les fases d'un conflicte. Tant en la burgesia educada oculta com en les classes populars hi ha defensors de les idees racials. El discurs pseudocientífic del racisme s'ha incorporat a les zones més obscures de la nostra consciència. Sovint, és espontàniament, quan no fem l'esforç de pensar, quan ens deixem dur pels tòpics, tots som capaços de tenir reaccions racistes. El problema sorgeix quan aquestes reaccions de mal humor es desenvolupen en un discurs elaborat, sistemàtic i amb fins pràctics.La mitificació del pragmatisme i, per tant, el descrèdit d'allò que és solidari; l'estímul permanent a la voracitat comunista; el menyspreu davant d'allò que és intangible, van conformant un ambient al qual només caldria afegir un atur de més del 10% de la població laboral activa de la comunitat, un retallament en les despeses socials i un descens demogràfic pertorbador per a les perspectives immediates, per a què la barreja trobi fàcilment els demagogs de torn, que, des de la simplesa de les seves anàlisis o la rudesa de les seves propostes, troben més eco del raonable en un electorat insatisfet i dessesperançat. El pas següent no és sinó el ressorgiment dels il.luminats assassins, siguin neonazis, feixistes o revolucionaris nacionalistes. Segons l'Oficina General per a la Defensa de la Constitució, a l'Alemanya Unida hi ha en l'actualitat uns 40.000 extremistes de dreta. Entre aquests, 6.000 neonazis actius, dels quals uns dos terços són "skinheads". Així mateix es calcula que existeixen cap a unes 70 organitzacions d'extrema dreta. Entre elles hi ha els partits que intenten semblar més moderats, i proclamen acceptar el sistema democràtic, com els Republicans, la Unió Popular Alemanya (DVU) i el Partit Nacionaldemòcrata d'Alemanya (NPD). A la seva dreta, encara que amb menys seguidors, però més disposats a l'acció, hi ha el Partit Liberal Alemany dels Treballadors (FAD), Ofensiva Nacional (NO), Llista Nacional (NL) i els recentment prohibits Front Nacionalista (NF) i l'Alternativa Alemanya (DA). Segons un informe dels organismes de seguretat alemanys, hi ha contactes estrets entre aquests grups alemanys,que també mantenen bones relacions amb altres partits feixistes estrangers. Tenen en comú un nacionalisme exacerbat i agressiu; un racisme i un semitisme basats en idees socialdawinistes. Ressalten valors militars i la idea d'una jerarquia autoritària sobre la base d'un Estat en el qual regni l'ordre i la seguretat. Allò que més crida l'atenció és que tres de cada quatre detinguts per violència racista tenen entre 16 i 21 anys. Noves bandes musicals "skinheads", que propaguen brutalment l'odi vers tot allò que és estrany, estant tenint gran èxit. El grup Endsieg (Victòria Final) diu en la seva "Cançó de l'estranger": Sóc al carrer/ amb els ulls ben oberts/ espero un turc/ i el colpejo./ Fiqueulos a la presó/ o fiqueu-los al camp de concentració/ per mi podeu portar-los al desert/ però emporteu-vos-els d'una vegada./ Mateu els seus fills/ deshonreu les seves dones/ acabeu amb la seva raça/ i així els espantareu. Aquest enorme potencial de violència no només es dirigeix als estrangers, sinó també cap a altres minories, cap als dèbils. Homosexuals, deficients físics i psíquics i vagabunds són maltractats i considerarts escòria social. També els jueus han de sofrir la ira dels nous, que ja no es conformen en profanar cementiris jueus i antics camps d'extermini. A Alemanya en el 1992, segon any de la unificació, les agressions contra els estrangers i minories s'acosten als dos milers, de les quals, més de 500 es van realitzar amb cóctels molotov i explosius. Resultat: 17 morts i més de 800 ferits. L'atemptat del 29 de maig de 1993 a Solingen en què van morir tres nenes i dues dones de nacionalitat turca deu haver estat el més greu des que va començar a Alemanya, fa diversos anys, l'onada d'accions xenòfobes. El nombre de víctimes ja s'eleva a 9 aquest any. La societat alemanya es troba sumida en el desconcert i la vergonya, sense saber quines mesures adoptar per a frenar els crims xenòfobs. Però el cert és que, com va dir el ministre de l'Interior Rudolf Seiters: "amb sis milions i mig d'estrangers, es necessita alguna cosa més que la feina de la policia, és una feina per a tota la societat". Gran Bretanya compta ara amb dos partits polítics d'extrema dreta: el Partit Nacional Britànic (BNP), hereu del nacionalisme; i el Front Nacional (NF), que és la versió britànica del lepenisme francès i amaga el seu missatge d'odi darrera de respectabilitat burgesa i preocupació pels valors tradicionals. El 1977 el BNP va aconseguir 100.000 vots en unes eleccions locals a Londres. Però, l'atractiu dels partits d'extrema dreta va anar declinant fins gairebé la seva extinció,a principis dels anys 80. El ressorgiment neonazi a Europa ha donat un nou impuls a aquests partits, encara que el nombre de militants i vots és molt reduït: en les eleccions locals d'aquest any, els candidats només han aconseguit un 3'5 per cent dels sufragis. Es calcula que el BNP compta amb 600 militants, NF no arriba ni als 200. En el 1992 hi van haver vuit assassinats racistes a la Gran Bretanya, apart de innombrables atacs a hindús i paquistanís i altres minories racials que formen la població. El líder de l'extrema dreta que presideix des de fa més de quinze anys el Front Nacional (FN), la més organitzada i poderosa formació ultra a tota Europa, Jean Marie Le Pen, segueix basant la seva política en la xenofòbia, disfressada "d'identitat i sobirania nacional". Jean Marie Le Pen és un xenòfob clàssic, incansablement ha repetit que els immigrants "prenen el nostre pa i la nostra feina"; però el seu majordom és negre. Tanmateix, a les últimes eleccions de març del 93, els francesos van recolzar aquesta teoria amb el 12 per cent dels vots. Després de 12 anys en el poder els socialistes es veuen derrotats; el centre dreta viu un triomf històric. El país ha estat sotregat per un terratrèmol, les conseqüències delqual encara no són quantificables. La nit de la segona volta de les eleccions legislatives, els líders de l'RPR i de l'UDF gairebé s'escusaven de les dimensions de la seva victòria: "no perquè tinguem 500 diputats i el 40 per cent dels vots som els amos de França" així parlava Edouard Balladur, el nou primer ministre francès La crisi econòmica ha tornat a despertar en el país gal els vells fantasmes, amb l'accentuació dels lemes simplistes i la recerca de segalls expiatoris. La llista dels actes racistes